S'ha vist el tema de la destrucció de l'hàbitat des d'un punt de vista diferent a l'habitual. Per comptes de preocupar-nos dels efectes obvis deguts a la disminució de la mida, hem mirat de quantificar els efectes causats per la fragmentació.
Per poder-ho fer, ha estat útil el concepte de percolació, que en principi és un concepte merament geomètric. A més, ha fet falta introduir el comportament crític, que és una de les característiques més notables de la percolació. Tot això ens ha permès fer una analògia amb les transicions de fase. El grau de destrucció té un paper semblant al de la temperatura de manera que, a partir d'un cert grau de destrucció, les propietats de l'hàbitat canvien radicalment, com a mímim pel que fa a la fragmentació.
Hem introduit un autòmat cel.lular per estudiar aquest comportament. Una anàlisi dels resultats ens confirma que malgrat la senzillessa de les seves regles es capaç de tenir en compte la fragmentació. Ara be, aquesta mena de models tan sols poden tenir en compte els efectes geomètric com ara l'efecte de vores. A la realitat, caldria afegir-hi altres efectes negatius produits per la fragmentació, com l'estocasticitat demogràfica o la deriva genètica.
En qualsevol cas, la conclussió més important és que els efectes de la fragmentació poden arribar a ser més importants que els derivats de la disminució de l'espai disponible. Segons el model estudiat, que no té en compte tots els efectes negatius possibles, una espècie es pot extingir malgrat que encara li quedi una certa fracció d'hàbitat disponible. Per aquest motiu, és imprescindible establir corredors biològics per disminuir l'impacte de la destrucció de l'hàbitat.