La capacitat de càrrega és un concepte extret de l'ecologia, però que també es aplicable a l'espècie humana. Es defineix com el nombre màxim d'exemplars d'una espècie que un determinat hàbitat pot suportar indefinidament. Aquest límit es deu a l'existència de factors limitadors. Quan el nombre de membres d'una espècie ha superat un cert valor, els recursos que en permeten el sosteniment disminueixen fins que el creixement s'inverteix.
En el cas de l'home, la capacitat de càrrega no és un valor ben definit, sinó que ha anat variant al llarg del temps, al mateix temps que canviava la nostra manera de relacionar-nos amb el medi. Podem dividir la història de la humanitat en tres ``fases ecològiques'' atenent als recursos dels quals es feia ús en cada una. De fet, l'esdeveniment que força el pas d'una etapa a la següent sempre és l'assoliment de la capacitat de càrrega i, en conseqüència, la necessitat d'un canvi que permeti explotar recursos nous.
La primera d'aquestes fases és la dels caçadors-recol·lectors. Va començar amb l'aparició de l'Homo sapiens sapiens, fa 100.000 anys. No es practicava ni l'agricultura ni la ramaderia, i els humans s'organitzaven en petits grups nòmades. Des del punt de vista tecnològic, l'única font d'energia era el foc. El nombre de caçadors-recol·lectors que un ecosistema pot suportar és relativament petit. A mesura que els ecosistemes locals anaven arribant a la capacitat de càrrega, els humans es van haver d'estendre per tot el planeta. Quan es van ocupar tots els hàbitats disponibles, va sorgir la necessitat d'aprofitar els recursos d'una manera més intensiva i, per tant, de començar una nova fase.
En la fase agrícola apareixen l'agricultura i la ramaderia. Això produeix canvis profunds no tan sols en la relació amb el medi natural, sinó també en l'organització social. La sedentarització dels grups nòmades va portar a l'especialització del treball, a l'aparició de noves tecnologies (ús dels metalls, de la ceràmica) i a l'escriptura; en definitiva, a l'aparició de civilitzacions complexes. Des d'un punt de vista ambiental, la pràctica de l'agricultura transforma el paisatge origina el medi natural humanitzat. Tot i això, aquesta va ser una etapa elevadament sostenible que va durar quatre-centes generacions. Passat aquest temps, però, es va tornar a assolir la capacitat de càrrega. Això va donar pas, fa uns dos-cents anys, a la fase actual.
La fase industrial es caracteritza per un salt en la utilització de l'energia (taula 1.1). La invenció de la màquina de vapor permet disposar d'energia mecànica a tot arreu i es comencen a explotar intensivament els combustibles fòssils i els recursos minerals. Apareix la mecanització i les indústries altament contaminants i es multiplica la pressió sobre el medi. Actualment, tot sembla indicar que, novament, s'ha assolit la capacitat de càrrega que permet la nostra relació actual amb el medi.
| Aliment | Caça i intercanvi | Agricultura i indústria | Transport | |
| Humans primitius | 93 | |||
| Caçadors-recol·lectors | 139 | 93 | ||
| Societat agrícola tradicional | 186 | 186 | 186 | |
| Societat agrícola avançada | 278 | 557 | 325 | 46 |
| Societat industrial | 325 | 1.485 | 1.114 | 650 |
| Societat tecnològica | 464 | 3.062 | 4.280 | 2.923 |
La capacitat de càrrega és un nombre que depèn de diferents factors: els recursos naturals que s'utilitzen, els residus generats, les tecnologies emprades, l'organització social. El nombre màxim d'éssers humans que pot suportar la terra depèn de quines necessitats es vulguin satisfer, quines tecnologies s'utilitzin i durant quantes generacions.
En qualsevol cas, els avenços mèdics i l'absència de depredadors naturals afavoreixen una ràpida expansió de l'espècie humana. En els darrers cinquanta anys la població ha passat de 2.000 milions a 5.000 milions. Tanmateix, la taxa de creixement s'està reduint. El factor limitador que està actuant és la manca d'aliments. Estem arribant als límits del cicle hidrològic i de la capacitat del sòl per regenerar-se per a ús agrícola. Cada cop sembla més difícil proveir aliments a una població creixent (fig. 1.1).
Un altre problema addicional és la distribució desigual de la riquesa (fig. 1.2), que cada cop és més desequilibrada. Aquesta situació porta a uns excessos de consum insostenibles per part del països més rics i a unes actuacions agressives amb el medi natural per part dels països més pobres, com ara la tala d'arbres per poder cultivar.
 |
Encara que es resolgués el problema de la manca d'aliments, existeixen altres factors
limitadors que s'han de tenir en compte. Per una banda, l'esgotament dels recursos
energètics i materials al llarg del segle XXI. Per l'altra, els efectes del residus generats
per l'home --que estan assolint dimensions globals--, l'efecte hivernacle produït per les
emissions de 
o l'afebliment de la capa d'ozó en són exemples.
En relació amb aquesta problemàtica, és clau la utilització que es faci de la tecnologia. En efecte, la tecnologia ha millorat l'eficiència en l'ús dels recursos materials i energètics i ha reduït l'impacte dels residus sobre el medi ambient, però també afavoreix els nivells de consum desmesurats del primer món mentre que rarament s'utilitza per satisfer les necessitats més bàsiques de la població mundial.
